Aquest text pretén mostrar, a través de la història de la Nadia, les relacions invisibles entre les cuirasses de la veu i la vida, les experiències no resoltes i la veu. És un escrit que parteix de l’experiència de la Nadia en un taller i dels correus que ens vàrem intercanviar. A distància, l’acompanyava en el procés de comprendre, assimilar i resoldre tot el que va sorgir al taller. Es podria dir que el text està escrit “a quatre mans”.

La Nadia és cantant i va assistir, fa temps, a un taller de les cuirasses de la veu. Venia amb la intenció d’obtenir recursos per aplicar-se a ella mateixa i als seus alumnes, però el que ella no sabia és que obriria una porta inesperada, una connexió invisible entre vivències mal cicatritzades del passat i la seva veu.

En aquests tallers convido els participants a explorar les seves pròpies cuirasses. Entre d’altres activitats, els proposo que es dibuixin a ells mateixos en relació a les cuirasses de la veu. Quan els assistents escolten aquesta indicació, em miren estranyats, però jo em dirigeixo al seu inconscient, que m’escolta des del primer minut de taller. L’inconscient, llavors, comença a expressar-se a través del dibuix.

La Nadia es va dibuixar a ella mateixa sense mans. No ho entenia. Em va dir: “No entenc per què les he oblidat, les utilitzo molt”. Després del primer dia de taller, el cos de la Nadia va començar a parlar-li. El cos parla, envia missatges, ens informa; en definitiva, es comunica a través de símptomes físics, emocions, records i pensaments. A la Nadia, el cos li va parlar a través de somnis, d’imatges mentre feia moviments i també a través de records. Records antics, records desagradables, records soterrats.

Estàvem treballant la cintura escapular i va començar a plorar. No entenia per què un fet que havia succeït vint anys enrere l’assaltava ara de cop i volta, sense avís previ. Un record dolorós d’una relació ja acabada.

Al final del taller, la Nadia havia entrat en el que anomenem submergiment. Succeeix quan una emoció es desborda i impregna la vida d’aquella persona. En el seu cas, aquesta emoció era la ràbia. Una emoció que ella bloquejava, que no es permetia sentir. Estar en submergiment és una reacció que ens ofereix la possibilitat de sanar un aspecte no resolt. Li vaig proposar que durant durant uns dies fes una visualització imaginant-se a ella mateixa dins un capoll de llum i que a l’acabar, m’escrivís per veure com anava el procés.

Al cap de pocs dies, la Nadia em va escriure:

He fet el que em vas dir. Ho necessitava, no podia seguir amb la meva vida; M’ofegava al pit. Durant la primera visualització, vaig parlar-li una mica i el vaig insultar, quan vaig deixar d’estar al capoll de llum i vaig tornar a la realitat vaig començar a tremolar, tenia molt de fred i, al cap de poca estona, les dents em van començar a petar com una boja; menys mal que al curs ens vas comentar que a vegades passava això.

La Nadia es va citar a ella mateixa l’endemà per tornar a fer la visualització. El seu inconscient sabia que tenia una cita per alliberar-se i, a mesura que s’apropava l’hora de fer-la, anava sentint en el seu cos la necessitat de tornar a expressar aquella ràbia continguda. Aquesta vegada, amb la imaginació, es va permetre de pegar, partir, esquarterar i cremar aquella persona. La ràbia que sentia era enorme perquè havia inhibit aquesta emoció durant molt de temps. Més de vint anys. En acabar, els tremolors van aparèixer de nou, però també la comprensió del motiu pel qual no havia pintat les mans. En aquella relació tòxica que havia tingut anys enrere, la seva parella no li permetia que el toqués, però tampoc li permetia que ella ho fes. En una paraula, les mans estaven prohibides per expressar afecte, per estimar.

La Nadia posseeix una saviesa interna realment gran i, sense saber-ho, va realitzar un ritual de sanació perfecte: Va decidir d’anar a fer-se una manicura per retre homenatge a les seves mans! No podria haver fet un ritual de sanació més encertat!

Amb la continuïtat del treball del submergiment, van aparèixer altres símptomes. El cos de la Nadia continuava parlant amb ella. Va aparèixer un dolor a la bufeta molt intens, d’on l’havien operada d’un tumor fa uns anys. La primera reacció de la Nadia va ser espantar-se, però després em va explicar:

Vaig tenir por i vaig estar a punt d’anar a urgències. Però també vaig recordar que la ràbia es concentrava en tota aquella zona de l’endometri i vaig pensar que necessitava sortir. Vaig meditar i vaig donar llum a tota aquesta zona. L’endemà em trobava millor.

En el curs, també convido els participants, com a part de l’exploració de les cuirasses de la veu, a reflexionar sobre com viuen les emocions, i també els explico en quines parts del cos solen allotjar-se quan no es viuen bé.

La Nadia, mai no sentia ràbia i una zona privilegiada per “guardar” la ràbia és la pelvis, d’on l’havien operada i on de sobte apareixia de nou el dolor de manera intensa. Per a ella, poder entendre aquesta relació va ser revelador, alliberador.

La Nadia ha continuat escoltant el seu cos i ha seguit treballant i, després d’un temps, se sent renovada i la mirada li ha canviat. Però també ha percebut canvis a la seva veu. En un correu posterior, em va dir:

Ahir vaig tenir el concert. Estava nerviosa, encara em feia mal el costat esquerre dels ovaris i la bufeta, d’on em van operar. Però vaig cantar molt bé, més lliure, amb més dolçor, com si connectés millor amb el públic. Tothom em va dir que va ser la millor funció de totes les que havíem fet. Em deixo portar pel que el meu cos em va explicant; per fi l’escolto, estic diferent, però la veritat és que tinc una pau i una tranquil·litat que fins ara no havia tingut.

I, a més a més, ara ric, la veu m’ha canviat: cantada i parlada. L’altre dia vaig estar amb una amiga que no veia des de feia mesos i em va dir que la veu parlada la tenia més greu. En realitat, ha agafat profunditat, té harmònics greus, té més suport i està més lliure, com si la glàndula timo de les emocions s’hagués alliberat.

I com es relaciona tot això amb la veu? Doncs perquè els canvis interns (alliberar emocions, canviar creences, dur a terme un procés personal profund) incideixen en el cos, que és l’instrument de la veu. Es diu que les mans són l’extensió del cor, les utilitzem per interactuar, però també per expressar. “Recuperar” les mans li ha permès a la Nadia guanyar expressivitat. Però, què ha fet que tingui una veu amb més harmònics greus i més suport? Principalment dos factors: un, alliberar la zona del pit —i per extensió les mans— li va permetre delegar a la pelvis el centre de gravetat del cos i dos, desacuirassar la zona pèlvica —on hi havia l’endometri—. He vist molts cantants, actors, que quan alliberen la zona pèlvica, guanyen greus i ressonància a la veu perquè al treballar la pelvis no només creem les condicions per poder gestionar millor el suport, sinó que també ajudem la laringe a que pugui descendir.

He demanat permís a la persona que en aquest article anomeno Nadia per explicar la seva història. Li estic molt agraïda. Ella és cantant professional, però explorar les seves cuirasses de la veu l’ha ajudada no només a enriquir el seu so i la seva capacitat expressiva, sinó a avançar en el seu camí d’individuació i a gaudir més de la seva vida. Gràcies, Nadia. El teu aprenentatge també ha estat el meu!