Una cuirassa és una protecció i, en si mateixa, no és dolenta si la fem servir només quan és necessària. Però imaginem un guerrer que no se la treu mai. La porta sempre, quan està lluitant i quan no lluita. S’està protegint quan hi ha un perill, però també quan aquest és inexistent. Amb el temps, la seva vitalitat minvarà (portar una cuirassa sempre, cansa), els seus moviments quedaran limitats; dirigir-se on vol anar, o fer el què desitja li serà més difícil. Fins i tot lluitar, que és el seu ofici, es veurà afectat. També és cert que aquesta afectació dependrà de la mida de la cuirassa i del temps que fa que la porta ininterrompudament.

Dimensions de la cuirassa

Si concretem més, podem definir cuirassa com una tensió muscular que hem anat repetint al llarg del temps i que ha estat desencadenada per una emoció i/o un pensament limitador. Aquesta tensió ens ha ajudat en un moment determinat de la nostra vida a protegir-nos. Però al repetir-la, de manera inconscient, acaba convertint-se en un empresonament que ens provoca malestar físic (dolors o tensions que sentim amb freqüència o constantment en alguna part del cos). Aquesta cuirassa física amaga a sota una emoció (ràbia, pena, por,…) que ens ha portat a fer la tensió muscular. I aquesta cuirassa emocional, al mateix temps, es nodreix d’una cuirassa mental, amb creences limitadores, com per exemple els altres són millors que jo…, No soc capaç de…, No mereixo l’èxit… Per tant, podem dir que la cuirassa té 3 dimensions: corporal, emocional i mental. 

Un exemple: imaginem una persona que se sent enfadada o que sent ràbia per algun fet que li passa o per alguna cosa que creu que li han fet. Nota com la ràbia creix dins seu, però té la creença conscient o inconscient que si expressa aquesta ràbia o enuig, l’altra persona deixarà d’estimar-la. Què fa? Doncs per evitar-ho, bloqueja la ràbia, prem les mandíbules i calla. Aquí veiem com una creença limitadora fa que no gestionem bé una emoció i acabem inhibint l’acció (d’expressar  o de dir a l’altre que ens hem disgustat) i que tensem en excés una part del cos. Si aquest fet es va repetint al llarg del temps, aquesta persona potser notarà la tensió a la mandíbula, però segurament també dirà que ella mai s’enfada. Ha inhibit tant la ràbia, que ja ni la sent. I es relacionarà amb els altres sense ser vertaderament ella i sense donar l’oportunitat als altres de saber que l’han ferit, per por de ser abandonada, de no ser estimada.

Les cuirasses es formen a partir de la sensació d’estar “en perill”. Aquesta alerta del nostre cos  provoca una tensió muscular que fa que el cos es contregui per reaccionar davant d’aquest perill. En definitiva, per protegir-se. Si les nostres cuirasses són flexibles, som capaços de relaxar aquesta tensió una vegada l’amenaça ja no hi és. Quan la cuirassa es va endurint, perquè percebem perill en accions del nostre entorn i/o del nostre interior (encara que  no sigui real), aquesta contracció no es descarrega. I aleshores és quan comencen les limitacions i les dificultats. 

Les cuirasses en la veu

Anomenem cuirasses de la veu totes aquelles tensions corporals, emocions o pensaments que acaben interferint en la producció i l’emissió de la veu, en definitiva, en l’expressió.

Les podem sentir quan experimentem que la veu no flueix com voldríem, ja sigui cantant, interpretant un personatge o bé parlant davant d’un grup. Per exemple, impartint una classe, poden passar diverses coses: Una, sentim la dificultat, però no sabem localitzar-la. La segona, sentim una molèstia física, que normalment localitzem a la zona de la gola. Aquesta molèstia o tensió a la zona del coll sovint és només l’últim esglaó d’una llarga escala que ha començat en indrets que conscientment no coneixem.

Si el funcionament de la laringe no és el causant que l’expressió vocal sigui plena, on en trobem l’origen? Les causes són diverses: Excés o manca de tensió en diferents parts del cos, postures, en definitiva, actituds corporals que impedeixen que els mecanismes implicats en la fonació funcionin com han de funcionar. I això acaba incidint en el suport de la veu, en la respiració o en el timbre.  Aquest és el terreny que anomeno cuirassa física i, quan parlem de cuirassa, és perquè aquesta tensió, aquest gest, l’hem repetit al llarg del temps. L’hem repetit tant que el fem sense ser-ne conscients, i ara, més que protegir-nos o ajudar-nos, ens limita.

També podem trobar l’origen d’una cuirassa en la gestió de les nostres emocions, per exemple, de la por. Aquesta por es reflecteix en el cos. Si hi ha una amenaça, un perill, la resposta és immediata. El nostre cervell més antic fa que el nostre sistema nerviós i hormonal entri en acció i prepari el nostre organisme per a la fugida, l’atac o el sotmetiment. El batec cardíac augmenta, el nivell d’adrenalina s’incrementa, la respiració s’altera, els músculs es tensen i la laringe  pot contraure’s (d’aquí ve la frase “se m’han posat per corbata”). És qüestió de supervivència i, per tant, la primera reacció és tan ràpida que, en un primer moment, no passa per la nostra consciència.

Però com és que en algunes ocasions reaccionem d’aquesta manera si la nostra vida no corre perill? És evident que un cantant o actor, per malament que ho faci en una actuació, no morirà; tampoc un mestre en una reunió de pares. Aleshores, per què podem quedar-nos sense veu o emetre-la molt per sota de les nostres possibilitats en algunes situacions? Doncs perquè el nostre cervell arcaic no distingeix entre la realitat i la ficció. Percep perill i actua: La respiració pot alterar-se, els músculs poden tensar-se en excés i les cordes vocals poden perdre la seva precisió de funcionament.

Aquí ja podem intuir que les diferents cuirasses estan relacionades. La por, en aquest cas, ha fet que la gestió del nostre cos, de la respiració o de la laringe, s’alteri.

Però podem trobar l’origen en una altra dimensió de la cuirassa: La cuirassa mental, els pensaments, les creences limitatives. Al llarg de més de vint anys treballant el cos amb cantants, docents i persones amb problemes de veu, he sentit frases com: “No em mereixo l’èxit”, “les meves opinions no són bones”, “els altres valen més”, “si m’expresso, no m’estimaran”, “no serveixo per cantar” i un llarg etcètera. Aquestes expressions són creences limitatives. Són pensaments que les persones donen com a certs i, per tant, elles actuen o deixen d’actuar per ser conseqüents amb aquests pensaments. Algunes d’aquestes creences es troben a la superfície, són conscients. D’altres estan més amagades, són inconscients, però ens condicionen igualment.

A algunes persones, aquestes creences els fan aflorar emocions com la ràbia, la pena o la por, emocions que fan que el cos es modifiqui. Tots hem experimentat que el cos canvia si estem molt tristos, rabiosos, alegres o amb por, i segurament hem pogut notar que les parts que es modifiquen i la manera en què ho fan és diferent segons l’emoció que sentim o que volem inhibir. La cuirassa mental pot incidir en la veu quan aquestes modificacions corporals acaben incidint en les estructures del suport de la veu, de l’amplificació o en l’últim esglaó: la gola.

Per acabar, només vull puntualitzar que hi ha cuirasses petites, grans, flexibles, rígides… Una mateixa tensió, emoció o creença no afecta a tothom per igual. Cadascú de nosaltres és un instrument sonor únic, que viu les emocions de manera diferent i té ferides i vivències personals  i intransferibles. Poder escoltar les cuirasses, localitzar-les, dialogar amb elles, treballar-les i flexibilitzar-les pot ajudar-nos a fer que la nostra expressió vocal sigui més plena. A gaudir amb l’expressió vocal. A vegades és un camí curt; a vegades, llarg; però sempre apassionant.