El cos ens parla de moltes maneres, amb símptomes físics, amb emocions, amb pensaments, amb memòries. Aquesta és la història de Pura. El seu cos li va parlar d’aquestes quatre maneres. Ella el va escoltar i va començar a avançar en el seu camí d’individuació. Jung va definir el procés de la individuació com el camí per arribar a ser un individu; i pel que fa a la individualitat entenem la nostra peculiaritat més interna, darrera i incomparable. En definitiva, arribar a ser un mateix [1].
Pura és una bona amiga de fa anys. Té una cara bonica i uns ulls grans, encara que ella sembla no ser-ne conscient. Des de fa molt, no digereix bé, se li acumula aire a la panxa i sovint el ventre se li infla molt. Com diu ella, sembla que estigui embarassada.
Es va apuntar fa anys, al setembre de 2012, a les classes de MLC. Es va apuntar perquè em coneixia, però no tenia ni idea de què venia a fer. Ella venia a fer exercici. No sabia que acabava de començar un camí que ja no tindria marxa enrere: Conèixer-se, preguntar-se, escoltar-se i canviar la seva posició a la vida.
En aquest post exposo una part de la seva evolució. Una part que es va dur a terme al llarg de dos cursos.
La Pura va començar les classes de MLC i en la segona sessió vam fer un moviment molt senzill que consistia a treure’s el mitjó i acariciar-se el peu. Quan vam acabar la classe, la Pura no podia parar de plorar i va dir: «Em sento com si hagués abandonat a algú molt estimat, com si tingués molta pena acumulada i a l’acariciar el meu peu s’hagués alliberat tota aquesta pena. Quan hem començat a tocar-nos el peu dret m’ha envaït una tristesa molt profunda, notava que el meu peu era molt aspre, que era molt desagradable, la tristesa augmentava fins que se m’ha fet un nus a la gola i els ulls se m’han omplert de llàgrimes, i el meu peu m’ha dit: Per què m’ignores? Per què no em fas cas? Per què no m’escoltes?»
El cos havia començat a dialogar amb ella. El peu forma part de la cuirassa pèlvica, ens serveix per caminar, per avançar. El peu que se sentia abandonat era el dret, el masculí, el que ens porta a l’acció. Aquesta era la manera que tenia el seu cos de dir-li: “Estàs anant cap a on vols anar?”, “Ets on vols ser?”, “¿Camines per la vida com vols fer-ho?”
Acabava d’obrir una porta i el cos ho va aprofitar. Aquesta tristesa va durar uns quants dies i, en els dies posteriors, li van aparèixer unes lesions a la pell als colzes i al costat esquerre de les costelles que al cap d’uns dies es van fer grans i es van escampar per les mans, els peus, les cames i la cara. Era psoriasi. Va començar un tractament per a la pell, però la psoriasi anava creixent.
De setmana en setmana, la Pura s’anava sentint millor i em va comentar: «Encara ploro a cada classe, em sento més segura i tranquil·la i de millor humor, especialment amb els meus fills. Comparteixo amb més força una complicitat que ens fa riure molt als tres, i no m’enfado gairebé mai. En canvi, el meu marit és molt crític amb aquestes classes a les quals vinc. Diu que si em fan plorar no pot ser bo per a mi».
A mesura que passaven les setmanes, la Pura seguia plorant a les classes. En el seu interior guardava molta, molta tristesa que ara, a poc a poc, anava permetent que sortís i deixar anar. Però també va aprendre a no jutjar tant, i a escoltar i a respectar el que sentia, a viure-ho, a respirar-ho.
Quatre mesos després de començar les classes, fent un moviment de braços on tocàvem la cuirassa del mal estimat [2], la Pura va sentir una veu interior que deia: Ja no estimo el meu marit. Aquest pensament la va afectar de tal manera que va dedicar tots els seus esforços a negar aquest pensament, a convèncer-se de com d’equivocada n’estava la seva “veu interior”. El seu cos, ja parlava amb ella no només amb sensacions corporals, ara també ho feia amb pensaments. Connectant amb una part molt profunda d’ella, el seu inconscient li enviava missatges, però era un aspecte tan amagat i negat per ella, que li era difícil d’acceptar.
Mentrestant, la psoriasi, les males digestions i la panxa inflada seguien presents.
El curs anava avançant i el cos va decidir parlar amb ella de nou. Aquest cop a través d’una memòria soterrada: Un avortament que va realitzar feia molts anys i que ella no hagués volgut practicar mai. Poder reviure-ho, sentir-ho i compartir-ho amb la resta del grup al final de la classe, la va ajudar a perdonar-se. Dies més tard em va dir: «El que vaig viure l’altre dia a classe m’ha fet adonar de l’important que és no fer res que un no vulgui fer, tot i que altres ens empenyin a fer-ho, perquè no ens perdonem. Ara puc viure amb això i explicar-ho, encara que no el superi mai». Sovint no es tracta de superar, sinó d’acceptar i seguir endavant.
El cos de la Pura a poc a poc anava canviant: l’esquena anava redreçant-se i les espatlles anaven ocupant una posició més oberta. Amb el temps, va començar a adonar-se que la veu interior que li deia “ja no estimo el meu marit” no l’enganyava; era real. I va començar a obrir els ulls i a estar atenta per captar els senyals, que ara se li feien evidents, que amb el seu marit no eren una parella des de feia anys.
Finalment, va decidir separar-se i quinze dies després de prendre la decisió i exposar-la al seu marit, la psoriasi va desaparèixer per complet! Quan la separació va ser real, és a dir, quan ja vivia separada físicament del seu marit, va perdre 10 kg que li sobraven sense fer dieta, les digestions es van tornar fàcils i la panxa “d’embarassada” va disminuir.
El treball que fem a les classes de MLC, en paraules d’ella, és transformador: «Aquests exercicis, a mi, m’ajuden a emprendre els canvis necessaris en la meva vida i estic aprenent a viure gratament, com la vull viure: de front, mirant-la la cara, plenament, acceptant-me i estimant-me, respectant-me, sense culpa ni càstig ni censura, ni judici. Sense por, sense limitar-me, i sent tan sexy com jo vulgui ser».
La Pura segueix avançant en el seu procés d’individuació, encara no és conscient de la cara bonica i dels ulls preciosos que té, però sent que porta una vida més plena i feliç.
Les persones fan canvis en la seva vida quan són capaces de fer-los. Cadascú té el seu ritme, el seu moment. I això és important saber-ho per no culpar-se ni jutjar-se. De vegades podem percebre i escoltar el que ens diu el nostre cos i tenir por, sentir creences limitadores, judicis, sentir que no és el moment o un llarg etcètera. Quan sigui el moment i estiguem preparats, no només escoltarem el nostre cos i la nostra veu interior, també trobarem la força per prendre decisions, deixarem de jutjar-nos, veurem la realitat d’una altra manera i avançarem una mica més en el camí de la seva individuació per viure com desitgem, plenament.
Aquest text sorgeix de converses amb la Pura i d’un escrit que la meva amiga —que en aquest text em va demanar que fes servir el nom de la seva àvia— em va enviar explicant-me les seves vivències i el seu procés personal que havia realitzat en les classes setmanals de MLC. Gràcies, Pura, per deixar-me compartir la teva experiència.
[1] Jung, Carl Gustav (2009). L’home i els seus símbols. Barcelona: Paidos.
[2] Veure: M. Lise Labonté (2001). Alliberar les cuirasses. Ed. Luciérnaga, p. 69-91
