De vegades no som capaços de tenir relacions personals satisfactòries, saludables ni sanes. Estem “atrapats” en una manera de fer que no ens proporciona benestar ni felicitat. Ens sentim malament i culpem els altres del nostre malestar. De vegades ens culpem a nosaltres mateixos. Tot i així, persistim a relacionar-nos amb els altres de la mateixa manera, una vegada i una altra. Alguns pensen que són atacats i no saben defensar-se. Altres senten que tot el dia fan coses per ajudar la resta de persones sense pensar en ells mateixos. A un tercer grup els molesten les accions i les paraules dels altres: troben que no actuen com és degut. En realitat és com si cadascú “mirés” les seves relacions a través de lents que amplifiquen, distorsionen o eliminen alguns aspectesde les persones que hi participen. 

Als anys setanta, Karpman va definir el que va anomenar triangle dramàtic. D’una manera senzilla i molt gràfica, aquest concepte ens ajuda a comprendre perquè ens passa això en algunes de les nostres relacions, ja sigui en l’àmbit professional o personal. El triangle dramàtic, segons Karpman, està format per tres “personatges”: salvador, perseguidor i víctima.

Com actua cada un d’ells

El salvador fuig. No vol sentir el seu dolor i per tant busca altres persones que pateixin com ell per intentar salvar-los. És aquella persona que ofereix ajuda sense que la hi demanin. Mostra seguretat, té resposta i solució per a tot. Ara bé, oblida i abandona les pròpies necessitats i maximitza les dels altres. Es manté molt ocupat i té molt assumit ser un “bon noi/noia”.

El perseguidor ataca. Té una relació agressiva amb els altres. Tot li molesta i necessita que li tinguin por. Humilia i rebaixa els altres. Ha de tenir la raó. És una manera de sentir-se valorat. Necessita tenir control i, per tant, controla els del seu voltant i sovint posa moltes normes. Sempre està tens.

La víctima se sotmet, no actua. És incapaç de passar a l’acció. Inconscientment necessita amor. I, sobretot, atenció, que li donin cures. Menysprea les seves capacitats i el seu propi poder mentre sobrevalora les dels altres. Però alhora creu que els altres són els culpables del seu malestar. Sempre està inhibida.

A darrere de la suposada autoconfiança del salvador i del domini del perseguidor s’amaga molta por. En canvi, en la víctima hi ha molta ràbia, però el que veiem és tristesa, submissió i ressentiment.

Entrar al triangle dramàtic

Si en la relació amb els altres assumim un d’aquests rols, diem que entrem en el triangle. Hi entrem sense ser-ne conscients i ho fem perquè ens atenguin, ens estimin, es facin càrrec de nosaltres, perquè tenim pors. La diferència entre el perseguidor, el salvador i la víctima és que cadascun d’ells té una manera diferent de reaccionar davant una situació, de percebre els altres. És a dir, té unes cuirasses concretes, una manera de respirar i també, una manera de disposar el cos. No hi ha rols millors que altres, són diferents estratègies inconscients per no ocupar-nos de nosaltres mateixos, de les ferides que encara no s’han guarit.

Si entrem en el triangle, ho fem assumint un determinat rol. Solem tenir un “personatge preferit” per entrar-hi. Ara bé, una vegada a dins podem anar passant d’un rol a l’altre o quedar-nos sempre en el mateix, però és difícil sortir-ne. Des de dins del triangle, les relacions no són sanes ni satisfactòries per a cap de les persones que han entrat en aquest joc psicològic del triangle dramàtic. També pot passar-nos que, segons l’àmbit o la gent amb qui ens relacionem, adquirim un rol o un altre. Per exemple, podem ser salvadors a la feina i perseguidors amb la família.

A qui busca cadascun d’ells?

La víctima buscarà salvadors o perseguidors per relacionar-se. D’aquesta manera, pot seguir sentint-se víctima. Amb el primer sentirà que no fa falta que actuï i amb el segon s’assegura de que li recordin la seva condició de víctima. De la mateixa manera, el perseguidor i el salvador buscaran víctimes. Els primers perquè són una “presa” fàcil i els segons perquè poden seguir salvant i no sentir el seu propi dolor.

Dos perseguidors no es buscaran perquè el resultat seria una relació explosiva! En canvi, si es troben dos salvadors el fruit d’aquesta relació sería, com diu mig en broma una amiga, fundar una ONG.

Des de la visió del MLC, aquestes relacions s’expliquen, també, des d’un punt de vista corporal. M. Lise Labonté (creadora del Mètode d’alliberament de cuirasses. MLC©) explica molt bé un altre motiu del perquè salvador i perseguidor busquen víctimes i a l’inrevés: corporalment encaixen a la perfecció! El pit pujat del salvador/perseguidor fa de suport al pit enfonsat de la víctima. Com en la foto de Robert Mapplethorpe que he fet servir per a aquest article. Aquests rols acaben conformant una actitud corporal.

El cos que han construït

Quan es viu molt de temps com a salvador, perseguidor o víctima, es va configurant un cos en consonància amb aquest “personatge”. Un perseguidor no disposarà ni usarà el seu cos de la mateixa manera que una víctima. 

A grans trets i amb tots els matisos possibles, el salvador i el perseguidor poden tenir actituds corporals similars. Ens podríem imaginar un superheroi o el dolent dels superherois. La seva postura ens indica que estan preparats per a l’acció: els genolls estirats, força corba lumbar i el pit amunt; sovint també tenen la musculatura del clatell més contreta i això fa que la barbeta miri una mica amunt. Són invencibles i estan per sobre dels altres!

La víctima, pel contrari, no és capaç d’actuar i té les cames amb poca força. Aquesta feblesa farà que disposi els genolls una mica flexionats, peus mirant endins i el pit, en major o menor grau, enfonsat amb les espatlles tancades i la part alta de l’esquena corbada i potser, el cap cap endavant.

Si dediquem uns segons a pensar-hi, segur que podem reconèixer companys, familiars, la nostra parella i, fins i tot, a nosaltres mateixos. 

Quan comencem a observar i a observar-nos, no hem de perdre de vista que entrem en el triangle dramàtic de manera inconscient i que no hi ha bons ni dolents. Per tant, cal mirar els  altres i a nosaltres amb respecte, sense fer judicis ni valoracions. Cal mirar des del cor.

No entrar al triangle

Si som conscients de quan i amb qui entrem en aquest triangle dramàtic tenim l’oportunitat de no fer-ho. De quedar-nos-en fora. De no entrar-hi. Situant-nos fora del triangle, tenim les portes obertes per tenir relacions fàcils, satisfactòries, adultes, sanes i sense projectar el nostre malestar en els altres.

Sortir de la víctima significa passar a l’acció i, sobretot, reconèixer els propis talents, la força i poder interior que té un mateix. Abandonar el salvador comporta atendre les nostres necessitats i acceptar els nostres límits. Deixar el perseguidor implica donar-se permís per deixar-se anar, per acceptar que es pot estar bé sense tenir-ho tot absolutament sota control.

Des del cos també podem treballar-ho. És possible que tinguem molt clar amb quin rol actuem i quin és el motiu pel qual ho fem, però que, en canvi, no siguem capaços de modificar-ho. El treball psico-corporal ens ajuda a portar a la vida, a posar en pràctica, allò que potser intel·lectualment ja hem analitzat i elaborat sobradament.

Sabem que una manera de sentir-nos comporta una manera de disposar el cos. Amb el treball psico-corporal, a poc a poc, podem ajudar a treure l’excés de tensió del nostre cos, a canviar la seva posició i a respirar d’una manera més harmònica. També podem contactar amb les nostres pors i emocions, que hem amagat, així com també reconèixer i posar en valor els nostres propis talents, que potser ens hem negat durant tant de temps.

A mesura que anem flexibilitzant les nostres cuirasses, podem actuar d’una altra manera perquè ens sentim distints i percebem l’entorn de forma diferent. A més a més, si nosaltres deixem d’entrar en el triangle, afavorim que les persones del nostre entorn no hi entrin. Si deixem de ser víctimes, no ens maltractaran; si deixem de perseguir, els altres podran actuar i, si deixem de salvar, reconeixerem la capacitat que tenen els altres per resoldre les dificultats.

Reconèixer-se i sortir del triangle no és un procés fàcil ni ràpid. No es fa d’un dia per l’altre. Cada persona ha de trobar el moment d’iniciar aquest camí. Que serà quan ella senti que està preparada per fer el pas. Iniciar i anar avançant pel camí de la individuació, de ser realment un mateix, és un viatge realment molt gratificant.”