La Montse, que assisteix a un grup de MLC des del mes d’octubre, diu a l’acabar la classe: “Cecília, ens vas dir que no ens compréssim sabates a les rebaixes de Nadal i no ho he fet. Ara he anat a comprar sabates per l’estiu i he hagut d’agafar un número més!!!!! Fent MLC, creix el peu?”
Com podeu suposar, a la Montse, no li ha crescut el peu; l’únic que ha passat és que ara el seu peu ocupa l’espai que necessita.
Sovint anem com si els peus estiguessin encongits. Els motius poden ser diversos: no ens traiem mai les sabates i, per tant, el moviment queda reduït, limitat; portem calçat estret o rígid, caminem sempre amb sabates de taló alt, arronsem els dits quan ens posem nerviosos o estem insegurs, etc. Tot això acaba provocant que els músculs de la planta del peu es contraguin i es vagin arronsant a poc a poc; a algunes persones els dits dels peus pràcticament no els toquen a terra perquè han adoptat una forma de garra, com si fossin un ocell. Als ocells, això els va molt bé per aferrar-se a les branques, però nosaltres vivim al terra.
Després de treballar durant uns mesos amb respecte i de manera suau el cos, els músculs i tendons de la planta del peu de la Montse s’han estirat i els dits dels peus ara li toquen més a terra. La superfície que toca, que es recolza al terra, augmenta. És com si la forma de garra anés desapareixent.
La Montse s’ha començat a descuirassar i ara els seus peus són un excel·lent suport per al seu cos.
Quan estem drets, caminem o ballem l’únic punt de suport i de contacte del nostre cos amb el terra són els peus; la qualitat del contacte d’aquests peus amb el terra determinarà com es col·locarà la resta del cos i com distribuirem el pes.
Quan una persona no té els peus ben “arrelats” a terra, ben recolzats, quan els seus peus no ocupen l’espai que necessita, és una persona a la qual li falta “estabilitat corporal”, que passa de puntetes per la vida, que no se sent segura. També podríem dir-ho al revés: Les persones poc segures, que no volen fer soroll, tenen poc contacte dels peus amb el terra. Potser heu experimentat alguna vegada que després d’un ensurt en una situació que finalment no ha estat res, al relaxar-vos i pensar “Uff, menys mal”, els peus tornen a tocar més a terra.
Com veieu, una manera d’actuar, de sentir, de viure, comporta una manera de disposar el cos i a l’inrevés. Així que treballant el cos podem incidir en aspectes que van més enllà dels músculs. Podem percebre’ns diferents i sentir benestar personal.
La Montse ja porta un camí recorregut, però una manera de començar de manera senzilla, si us ve de gust, és posant-vos drets i sentint com recolzeu els peus a terra, com sentiu les cames, la pelvis, l’esquena. Després agafeu una pilota de tenis i poseu-la a sota del peu dret i comenceu a fer-la rodar durant uns minuts, tranquil·lament, però intentat que passi per totes les parts del peu.
Mireu al front, afluixant les mandíbules i els braços. La part esquerra del vostre cos us dona suport. No oblideu de respirar!!!
Quan us traieu la pilota de sota el peu dret, dediqueu uns segons a escoltar el vostre cos: Com es recolza el peu dret a terra en relació a l’esquerra? Hi ha algun canvi en alguna altra part del costat dret del cos? Com us sentiu?
Ara només us queda repetir el moviment amb el peu esquerra.
Per acabar, vull donar les gràcies a la Montse per donar-me permís per fer servir la seva història per explicar una part del treball que faig.
