El cos és un mapa de la nostra vida. En el cos portem amagades memòries de situacions no resoltes, fins i tot aquelles que ni recordem, que ja hem oblidat a nivell conscient. Quan més dolorosa és aquesta memòria, més amagada està i, també, més oblidada o banalitzada.
Però la memòria i les emocions, les creences i el dolor associat a elles estan latents, esperant l’oportunitat per ser alliberats i donar-nos la possibilitat de poder viure millor. Aquesta memòria no resolta, oblidada, reacciona davant de determinats estímuls.
Com? Imaginem que hem tingut una mala experiència amb algú. Segurament, si veiem aquella persona o algú que ens sembla que és ella, el nostre cos reaccionarà posant-se en guàrdia, tenint por, reaccionant com ho va fer quan vàrem tenir aquella experiència. Doncs amb les memòries oblidades passa el mateix, només que nosaltres no entenem perquè reaccionem d’aquella manera.
Aquesta és la història de la Joana —no és el seu nom real, però així preservo la seva intimitat—, que va viure en primera persona com el seu cos va parlar-li i va dur-la primer a reviure l’emoció retinguda durant anys i després li va mostrar una memòria que ella ni tan sols recordava. Només sabia una història que li havien explicat els seus pares.
La Joana va assistir al taller “Cuirassa diafragmàtica. Cuirassa de protecció”. Es tracta d’un taller en el qual treballem el diafragma com a principal múscul de la respiració, però també com a mecanisme de protecció.
Ella va venir a aquest taller perquè l’interessava per a la seva feina —la Joana treballa la veu amb altres persones— i perquè havia tingut una bronquitis durant la qual havia tingut algun espasme laringi per tos i havia tingut una sensació d’ofec que l’havia angoixada molt.
Al llarg del matí, vam anar treballant el cos suaument per alliberar les estructures properes i reflexes del diafragma toràcic, per finalment fer moviments que incidien directament en aquest múscul. Quan va acabar la classe, la Joana no podia contenir el plor; havia connectat amb la por que la seva filla morís, la por de perdre-la. Era una por irracional; no entenia per què de cop i volta apareixia aquest pensament i aquesta emoció de manera tan intensa.
Li vaig preguntar si la seva filla tenia problemes de salut i em va respondre que no. També em va contestar que no a la pregunta de si a la seva família hi havia hagut alguna mort infantil. I, de moment, la cosa va quedar aquí.
Quan la Joana ja era fora del curs i tornava cap a casa en cotxe, no podia parar de plorar i de sobte va aparèixer el record. Era ella qui havia tingut la sensació d’estar a punt de morir quan era molt petita. Ella no en tenia cap record conscient, només l’explicació, al llarg dels anys, de l’anècdota que quan era molt petita s’havia ennuegat amb una espina de peix i el seu pare la va posar cap per avall per intentar-li treure.
La Joana va decidir anar a veure els seus pares abans de tornar a casa; necessitava parlar d’aquell fet que ella només coneixia conscientment per les explicacions dels altres, però que ara se li presentava nítidament. El seu pare li va dir que en cap moment va pensar que es moriria i aleshores ella va sentir-se dir: “Doncs jo sí que creia que em moria”.
Aleshores va entendre per què quan estava amb les seves nebodes vigilava constantment les peces petites quan jugaven o per què quan una de les nebodes es va ennuegar se li va despertar una por molt gran. La seva memòria oblidada havia reaccionat a la por a morir, encara que ella no la recordava.
El que va viure la Joana durant aquell dissabte va ser com el seu cos, en alliberar el diafragma, la seva cuirassa de protecció, li explicava la por a morir que havia guardat durant anys al seu interior, ben amagada al seu inconscient. Com li ho va explicar? Tornant a fer-li sentir la por de morir ofegada, mostrant-li la memòria que havia amagat quan era petita per protegir-se. De fet, el seu cos ja havia començat a parlar-li abans, amb els espasmes laringis que li provocaven la sensació d’ofec.
Ella estava preparada per afrontar-ho, per aquest motiu el cos li ho va mostrar. Parlar amb els seus pares i posar-hi paraules l’ha ajudat a comprendre, a tranquil·litzar-se i a fer un pas més en el seu procés d’individuació.
Si li donem l’oportunitat, el cos ens parlarà, ens guiarà i ens ajudarà a alliberar aquesta memòria, l’emoció associada a aquesta memòria i també a entendre per què vivim com vivim algunes situacions. I, per tant, a canviar la realitat.
No vull acabar aquest escrit sense donar les gràcies a la persona que hi ha darrera el nom de Joana. Gràcies per ser valenta, per deixar-me utilitzar la teva història per explicar com les memòries es guarden al cos i com ens poden condicionar, però també com a través del treball corporal podem sanar ferides antigues i trobar un major benestar personal.